Poema de nadal

Aquest és un poema que he escrit per nadal i que dedico a la memòria del meu avi, Francesc Jordan, que va morir fa poc més d'un mes.


La llàgrima escapa
del núvol més fosc
a la finestra closa.

Les absències
també les plora el cel.

I al naixement de fang
es va assecant la molsa,
entre les llums intermitents,
com un xuclar la vida.

La llàgrima
escapa del núvol més fosc
a la galta més vella.


Gràcies per llegir.

Portava unes setmanes esperant la visita de Benjamin Zephaniah, però a l'últim moment em va fer una mica de mandra anar a veure'l actuar. Tantmateix, com que sabia que era una oprtunitat única vaig fer un esforç i hi vaig anar. La meva xicota tampoc en tenia gaires ganes, tot just va arribar a casa de la feina que ja havia de tornar a marxar, i a veure un poeta, ni més ni menys. Però tots dos estem contents d'haver-hi anat.
La Kathy i la Isabel van introduir el poeta al públic de la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, i després d'un diàleg entre la Kathy i en Benjamin (amb traducció simultània) va començar l'actuació.
El poeta anglès d'origen jamaicà és un autèntic mestre no només de la paraula ans també de l'escenari (a banda de poeta és escriptor de narrativa, teatre, profesor d'arts marcials, cantant i actor, entre moltes altres coses).
L'única cosa que em sap greu és no poder repetir. Es va fer realment molt curt.
Si en voleu saber més visiteu la seva web:

http://www.benjaminzephaniah.com/

Gràcies per llegir.

Ahir vaig tenir ocasió de sentir per segona vegada recitar Ronny Someck. (La primera fou al passat festival de poesia de Barcelona, al palau de la música). En aquesta ocasió es presentava el llibre Amor pirata, una antologia de l'obra de Someck traduïda al català per Manuel Forcano (el de vermell a la foto).
Així doncs, tots els assistents a l'Espai Mallorca del Carrer del Carme de Barcelona vam poder gaudir de la lectura de dos excel.lents poetes.
Someck té l'estil característic d'alguns dels seus compatriotes, com Iehuda Amikhai. Estil que sovint centra l'atenció en els detalls cotidians per provocar les sensacions. Estil que crea metàfores impensables, de les que indubtablement ha begut el propi Forcano.
Aquí en teniu una mostra.

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera

i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,

és la definició de la paraula àncora:

quan el necessitem, el llancem,

quan no el necessitem, el recollim

i naveguem.

Ronny Someck, Amor Pirata (Traducció de Manuel Forcano)

En trespúa encara

una dèbil llum

de fusta sana.

Ull famolenc que devora

tota esperança.

Però no el recorda

ningú.

Gràcies per llegir.

Poesia i Copes
Poesia i copes, amb Rodolfo del Hoyo i David Jiménez. Acte organitzat per l'AELC. A l'Espai Mallorca - Xalar Cafè (Carme, 55 - En Roig, 30 - Barcelona). dimecres, 4 d'octubre del 2006 19:30 hores

Hi esteu tots convidats.

Setembre

Arriba setembre i acaven les vacances (aparentment). I aquesta vegada sí, s'acomplexen alguns bons propòsits. Qualsevol data és bona per fer-se propòsits, oi?.
Ahir vaig tornar al gimnàs, després de quatre mesos d'absència. La meva panxa incipient m'ho agrairà, però sobretot m'ho agrairan els nervis, suposo.
Ja tenia una mica el mono de Kung fu.

http://personal.telefonica.terra.es/web/hungir/

I avui he acomplert un altre propòsit, he donat sang. No, no, no és tan sorprenent com sembla, ja era donant habitual, jo, el que passa és que feia uns dos anys llargs que no donava i també en tenia ganes (que així renovo una mica la sang), i al sortir de casa aquest matí, a fer un volt, m'he trobat el camió del banc de sang gairebé davant de casa. M'ha agafat un rampell dels meus i m'hi he ficat. I au, ja hi som, ara he de reposar us 450ml. de sang del meu organisme. Que no li passi res al que rebi la sang, jejeje. Us deixo la pàgina del banc de sang per si us voleu informar d'onn seran els camions en els propers dies.

http://www.bancsang.net/ca/index.html

Gràcies per llegir.

El caçador ens ha deixat

Encara que sembli mentida, poc o molt sempre ens sorprèn la mort d'un personatge conegut (sobretot si mor jove). Ja em va passar amb la Diana de Gales, i ara m'ha tornat a passar amb l'Steve Irwin. En el cas de la Di va ser més aviat sorpresa, no sóc seguidor de la premsa del cor i per tant tampoc no hi estava gaire al cas. La mort de l'Steve, tantmateix, m'ha sorprès i m'ha colpit alhora. A casa erem seguidors del seu programa (aquí emès de manera caòtica). Era un tio carismàtic (tot i que em fa l'efecte que també devia tenir força mala llet) que sabia guanyar-se al públic. Malauradament, la picada d'una rajada (directament al cor) va acabar amb la seva vida als 44 anys.
Llarga vida al caçador de cocodrils.

Nit petarda

Amb un espectacle ideat especialment per a amenitzar les nits d'estiu, ahir a la plaça de la vila de Santa Coloma de Gramenet, els (o les o el que sigui) inigualables The Chanclettes ens van fer ballar, cantar i riure a tots amb una barreja de cançons de sempre i de números còmics al més pur estil Chanclettes, sense oblidar els karaokes "Abeja maya" o "Me peto a Laura".
Un espectacle petardo, petardo.
Podeu visitar la seva web a http://www.thechanclettes.com/

I si aneu a Tàrrega, els podreu veure el dia 10 de setembre.

Gràcies per llegir.

De Dolle Brouwers

Amb en Kris i la seva dona, al bar de la cerveseria.

Quan vam decidir que anavem a Bruseles de seguida vaig pensar si seria viable anar de visita a la cerveseria dels Dolle Brouwers (literalment: els cervesers bojos). Primer havia de localitzar el poble on es trobava la fàbrica, Esen (no confondre amb Essen). El primer problema que vaig trobar era que no hi havia tren directe, i el segon, que només obrien dissabte i diumenge. Casualment ens ho haviem fet venir bé per arribar a Bruseles un dissabte, així doncs no quedava més remei que anar-hi el diumenge. Un problema resolt. El transport semblava més complicat, però un mail dels cervesers mateixos em va assegurar que el tren arribava a Diksmuide, població propera (a només 3 quilòmetres, que vam fer caminant, per espant de la noia de l'oficina de turisme). La sort estava de part nostre de nou, doncs a bèlgica, els bitllets de tren costen la meitat durant el cap de setmana (per trajectes d'anada i tornada).
Aquell diumenge ens vam llevar d'hora, vam anar a l'estació i vam comprar els bitllets. Ara només quedava preguntar per quin coi de via passava el tren, doncs hi havia més de vint andanes. Sortosament a la finestreta d'informació t'ho aclaren tot molt bé.
No podia ser, erem al tren (només un quart d'hora després d'haver comprat els bitllets) i teniem dues hores de viatge per endavant. Se'ns va fer curt i tot. El tren era força comfortable i estava bastant buit de gent. Diksmuide es un poble petit, comparat amb les capitals, però amb una plaça central molt maca, com de conte de fades, i atrau turistes bàsicament pel paisatge i per els museus dedicats a la primera guerra mundial, amb trintxeres incloses. Malauradament no vam tenir temps de veure-les. Vam anar cap a Esen a peu, per una carretera que tenia vorera i tot (i nosaltres que pensavem que hauriem de caminar per la vora de la carretera).
A Esen estava tot tancat (era diumenge) i no teniem temps de buscar un restaurant, era la una del migdia i la visita començava a les dues. Sortosament vam trobar un forn (amb colmado) on la botiguera ens va fer uns entrepans de Gouda que "s'hi cagava la vella" i això que no duien tomàquet. Vam tornar a la cerveseria on encara ens quedaven uns tres quarts d'hora perquè obrissin, ens vam acabar els bocates i vam fer fotos a tot arreu. (Fins-hi tot a un mercedes que tenia l'estrella canviada pel símbol de la cerveseria).
A quarts de dues va arribar la mare dels cervesers, ens va pregutar l'idioma i ens va dir que ens obriria per que poguéssim passar i seure (tot i que no obrien fins a les dues). I un cop a dins ens vam dedicar a veure l'album de fotos d'en Kris (el cerveser) i a fer fotos a tot arreu.
A les dues va començar la visita, en anglès. La Noe (la meva xicota) anava fent que si amb el cap, i quan, extranyat, li vaig preguntar si entenia alguna cosa, em va dir, "no, res" jeje, (jo li anava traduïnt).
Després de la visita venia la teca. Un paté boníssim marinat en la pròpia cervesa, i una copeta de cervesa ben tirada. I més, i més, però sense passar-se, que aquesta cervesa és forteta.
La nostra sorpresa va ser majúscula quan demanant la cervesa, la dona d'en Kris ens va sentir parlar entre nosaltres i mentre jo li demanava el que volia en anglès, em diu: "Hablais español?, así mejor" i vem continuar la conversa en catsellà. Resulta que havia viscut vuit anys a Tenerife i parlava español estupendament. La nota casolana la hi va posar un home que de sobte es va aixecar i, amb una veu preciosa i profunda, va començar a cantar una cançó popular local que la mare dels cervesers anava seguint amb el cap i els llavis. "Que bien cantaba el jodío".
En fi, ens ho vem passar molt bé. La única llàstima va ser que no anavem en cotxe, i per tant no vam poder comprar gaires cerveses. Però això no passarà la propera vegada, perquè hi haurà una propera vegada.

Gràcies per llegir.

La Grand Place (Grotte Markt) de Bruxelles.

Trobar-nos a Bruseles va ser tota una experiència per dues raons ben diferents. D'una banda, semblava impossible que ens trobéssim en un pais que no era el nostre, i se'ns feia estrany que s'hagués acomplert la profecia de feia poc més d'un any quan vam assegurar que un dia aniríem a Bèlgica a visitar la fàbrica dels nostres cervesers preferits. I d'una altra, se'ns feia estrany ser a Bruseles perquè ens hi sentíem com a casa. Vull dir, els edificis eren diferents (més a la parisenca) i els carrers indubtablement més nets i silenciosos (tot i que no hi faltaven les omnipresents caques de gos), però tot i això ens feia la sensació de no haver sortit de casa. Potser el fet que a l'hotel parlessin majoritariament castellà i fins i tot català també hi ajudava, és clar.
De fet, a Bruseles (i a Bèlgica en general) no hi ha gaires turistes si ho comparem amb destins típics com Londres, Roma, Venècia, Florència, Barcelona (uf) i daltres (per no mencionar els destins no europeus). Així que tot i ser-hi, els turistes no eren pas una massa que envaïa la ciutat, sino més aviat una presència gairebé imperceptible, excepte les comprensibles concentracions de personal al voltant de la "Grand Place" o "Grotte Markt" i els carrers circumdants.
Nosaltres no ens vam endinsar en el massiu món dels museus de la capital belga (bé, al de còmic si que hi vaig anar) ans vam preferir gaudir de la ciutat mateixa i dels seus plaers.

Gràcies per llegir.

Bruseles

La Noemi i jo davant de l'Atomium

Ja fa uns quants dies que la meva xicota i jo vem tornar de les nostres vacances.
Aquest any sí. Hem pogut sortir de casa i després d'un intent frustrat (bàsicament pel preu dels vols) d'anar a Portugal, i de donar moltes voltes a la xarxa buscant destins, hem acabat a Bruseles.
Com se sol dir, "no hay mal que por bien no venga". Coneixent el nostre gust per la bona cervesa belga i pel bon menjar, i el meu interès pel còmic (allà li diuen Bande Desinneé) ens ho hem passat molt bé. Tant, que ja hi volem tornar, però la propera vegada en cotxe, per poder carregar bé de cervesa i formatge, i així fer ruta per tot Bèlgica, que encara hi ha moltes coses que no hem vist.

Al Delirium Café de Bruseles. Tenen una carta d'entre 2000 i 2500 cerveses.

Entre visita i visita ens deixavem caure pel Delirium Café, un local especialitzat en cerveses on qualsevol aficionat al.lucina. I els que no hi son aficionats, doncs també. Tenen una carta d'entre 2000 i 2500 cerveses, depenent de l'època i la disponibilitat.

Ho deixo aquí per ara. Més endavant ja us explicaré la nostra visita a la fàbrica del Dolle Brouwers (els cervesers bojos).

Gràcies per llegir.

Destriar

Sembrar les ombres
amb els dubtes. Superar
les indagacions incertes
en un tronar
d'esperit inestable.
I destriar les paraules.
I destriar sempre en silenci les paraules.
Retornar a l'origen.
I destriar en silenci les paraules.

Gràcies per llegir.

La mejor delantera del mundo,

o eso dicen los del Media Markt.

Pues aquí, celebrando el cumpleaños de Cesc, y viendo el vídeo de la obra.

Doncs aquí, celebrant el natalici d'en Cesc, i veient el vídeo de l'obra.

Semàntiques de fugida, poema 5

Paz’l

Barcelona pot ser el paradís
d’un segle XX extint.
Deconstruït en centenars de formes
d’un caleidoscopi. El caminant
sorprèn en cada cantonada
una peça nova, distinta,
del trencadís.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 4

Foscars

Els records
com veus a les parets,
inútils les llums
a la penombra. Renego
d’obrir els ulls,
com els nens s’amaguen

rera la mà, invisibles.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 3

La Tempesta

D’un núvol el brogit
sobtat perdura
als últims versos
d’un Shakespeare traduït
de qualsevol manera.
Un vibratto constant.
Com crepitar de foc primer,
després, com si s’enfonsés
la llar.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 2

Dreceres

No era difícil apagar
les llums del món.
Escoltar les notes tristes
allargar-se en planys
profunds.
Però calia saber,
que el camí traçat
és només un
camí.

Si escollir era part del joc,
(si n'era part)
no importa.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 1

Implacable,
s’ha endut humides les paraules
del llibre clos,
de l’acte breu.

Recordar.
L’intens silenci de la pluja.

Gràcies per llegir.

Semàntiques ja és al carrer

Amics i amigues, Semàntiques de fugida ja està publicat. Amb molts errors, però publicat.
El vam presentar dimecres passat a la biblioteca central de Santa Coloma de Gramenet i va ser al.lucinant. Entenc que hi hagi escriptors als que no els agradi tot això, però jo no me'n puc estar de gaudir enormement parlant a la gent i llegint-los poemes. Hi va anar molta gent, i com que els exemplars es repartien gratuitament, doncs em vaig inflar a signar plaquettes.
Tot plegat molt divertit.

Com que no tothom pot venir a recollir un exemplar, aniré penjant els 1 3 poemes que componen el recull aquí, al blog.

podeu recollir plaquettes de franc a

PASCSA, SA Carrer d'Amèrica, 23 - Santa Coloma de Gramenet - 08921 - Barcelona
Tel. 93 391 01 61

Gràcies per llegir.

C-58

Viure
és com anar a 120 per l'autopista
buscant
la C-58,
una sortida a la dreta
anunciada massa tard.
No t'equivoquis,
pots acabar perdut al laberint
de carrers i blocs
de Ciutat Badia, i corre
el temps. Es va fent fosc.
I arribes massa tard
a casa.


Gràcies per llegir.

Tres haikus al voltant del Kung-fu

Ping xoi metàlic
al pit la sang calenta.
A la nit, ombres


Dansa de sabres,
molins d'acer que tallen
l'aire, la carn.


Arma d'un déu,
la dalla de la mort,
cavalls de guerra.


Gràcies per llegir.

visiteu http://personal.telefonica.terra.es/web/hungir/html/inicio.htm

Cliqueu per engrandir

Tres Haikus

Si la mossego
m'inquieta amb el monòleg
ser, o no sé



No hi ha algoritmes
per dibuixar el món
tenim paraules



L'ocell s'enlaira
arpeja el cel la branca,
la neu aterra



Gràcies per llegir

Rubia de verano

Correu, correu,
correu a la vostra botiga de còmics o biblioteca més propera i feu-vos amb aquest còmic.
Rubia de verano d'Adrian Tomine recopila quatre histories de la seva sèrie de còmics "Optic Nerve". A Tomine se l'ha comparat infinites vegades amb Raymond Carver. Els seus relats són sincers, i els seus personatges t'embolcallen i aconsegueixen transportar-te al seu món. Histories quotidianes que apasionen.
Tomine és, a més, un magnífic dibuixant i un fantàstic narrador. Aplega uns dibuixos ben definits i un bon desenvolupament de la narració gràfica. Sap tallar al moment just i anar enfilant les històries per descubrir-nos als seus personatges.
Els personatges están en constant evolució a cada història, tot i semblar estancats en la seva situació, van a poc a poc endavant (o endarrera) i ens deixen en uns finals en equilibri. No són finals tancats, segur, però tampoc tan oberts com per que el lector es pregunti què passarà. Els finals de Tomine són com llegir un poema, saps que ha canviat alguna cosa, però no pots definir-ho, millor encara, no vols definir-ho. Definitivament una lectura recomenadíssima tant per a lectors de còmics com per a no habituals del medi.
Ara acaba de sortir un altre volum editat per La Cúpula d'històries de Tomine, Sonámbulo y otras historias.

La creació

La creació és
d'entrada, el principi
de la destrucció.

El Contradiscurs

Magistral la conclusió de Joan Tudela a la seva columna del catorze de març a l'Avui. La conclusió és, a més, susceptible d'isolatge. Esdevé, així, gairebé un aforisme d'aquells que tan li agrada d'escriure a en Joan.

Magistral la conclusión de Juan Tudela en su columna del catorce de marzo en el periódico Avui. La conclusión es, además, susceptible de aislamiento. Se torna así, casi un aforismo de los que tanto gusta producir a Tudela.

Franco encapçalava una dictadura i, per tant, comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre els que no són demòcrates. El mal és que pesa més la potència de l'altaveu que la força de la raó.

Franco encabezaba una dictadura y, por tanto, comparar las imposiciones idiomáticas del franquismo con la regulación lingüística de la democracia actual significa, sencillamente, no diferenciar entre una dictadura y una democracia, error gravísimo que sólo pueden cometer los que no son demócratas. Lo malo es que pesa más la potencia del altavoz que la fuerza de la razón.

Podeu gaudir dels aforismes de Tudela al seu llibre "En poques paraules" i pròximament al seu proper llibre amb el que tancarà, de moment, el seu període aforístic.
També en podeu gaudir a

http://www.e-noticies.com/ si hi entreu i aneu baixant, el veureu a la columna de l'esquerra.

Gràcies per llegir.