Amb en Kris i la seva dona, al bar de la cerveseria.Quan vam decidir que anavem a Bruseles de seguida vaig pensar si seria viable anar de visita a la cerveseria dels Dolle Brouwers (literalment: els cervesers bojos). Primer havia de localitzar el poble on es trobava la fàbrica, Esen (no confondre amb Essen). El primer problema que vaig trobar era que no hi havia tren directe, i el segon, que només obrien dissabte i diumenge. Casualment ens ho haviem fet venir bé per arribar a Bruseles un dissabte, així doncs no quedava més remei que anar-hi el diumenge. Un problema resolt. El transport semblava més complicat, però un mail dels cervesers mateixos em va assegurar que el tren arribava a Diksmuide, població propera (a només 3 quilòmetres, que vam fer caminant, per espant de la noia de l'oficina de turisme). La sort estava de part nostre de nou, doncs a bèlgica, els bitllets de tren costen la meitat durant el cap de setmana (per trajectes d'anada i tornada).
Aquell diumenge ens vam llevar d'hora, vam anar a l'estació i vam comprar els bitllets. Ara només quedava preguntar per quin coi de via passava el tren, doncs hi havia més de vint andanes. Sortosament a la finestreta d'informació t'ho aclaren tot molt bé.
No podia ser, erem al tren (només un quart d'hora després d'haver comprat els bitllets) i teniem dues hores de viatge per endavant. Se'ns va fer curt i tot. El tren era força comfortable i estava bastant buit de gent. Diksmuide es un poble petit, comparat amb les capitals, però amb una plaça central molt maca, com de conte de fades, i atrau turistes bàsicament pel paisatge i per els museus dedicats a la primera guerra mundial, amb trintxeres incloses. Malauradament no vam tenir temps de veure-les. Vam anar cap a Esen a peu, per una carretera que tenia vorera i tot (i nosaltres que pensavem que hauriem de caminar per la vora de la carretera).
A Esen estava tot tancat (era diumenge) i no teniem temps de buscar un restaurant, era la una del migdia i la visita començava a les dues. Sortosament vam trobar un forn (amb colmado) on la botiguera ens va fer uns entrepans de Gouda que "s'hi cagava la vella" i això que no duien tomàquet. Vam tornar a la cerveseria on encara ens quedaven uns tres quarts d'hora perquè obrissin, ens vam acabar els bocates i vam fer fotos a tot arreu. (Fins-hi tot a un mercedes que tenia l'estrella canviada pel símbol de la cerveseria).
A quarts de dues va arribar la mare dels cervesers, ens va pregutar l'idioma i ens va dir que ens obriria per que poguéssim passar i seure (tot i que no obrien fins a les dues). I un cop a dins ens vam dedicar a veure l'album de fotos d'en Kris (el cerveser) i a fer fotos a tot arreu.
A les dues va començar la visita, en anglès. La Noe (la meva xicota) anava fent que si amb el cap, i quan, extranyat, li vaig preguntar si entenia alguna cosa, em va dir, "no, res" jeje, (jo li anava traduïnt).
Després de la visita venia la teca. Un paté boníssim marinat en la pròpia cervesa, i una copeta de cervesa ben tirada. I més, i més, però sense passar-se, que aquesta cervesa és forteta.
La nostra sorpresa va ser majúscula quan demanant la cervesa, la dona d'en Kris ens va sentir parlar entre nosaltres i mentre jo li demanava el que volia en anglès, em diu: "Hablais español?, así mejor" i vem continuar la conversa en catsellà. Resulta que havia viscut vuit anys a Tenerife i parlava español estupendament. La nota casolana la hi va posar un home que de sobte es va aixecar i, amb una veu preciosa i profunda, va començar a cantar una cançó popular local que la mare dels cervesers anava seguint amb el cap i els llavis. "Que bien cantaba el jodío".
En fi, ens ho vem passar molt bé. La única llàstima va ser que no anavem en cotxe, i per tant no vam poder comprar gaires cerveses. Però això no passarà la propera vegada, perquè hi haurà una propera vegada.
Gràcies per llegir.
