Rubia de verano

Correu, correu,
correu a la vostra botiga de còmics o biblioteca més propera i feu-vos amb aquest còmic.
Rubia de verano d'Adrian Tomine recopila quatre histories de la seva sèrie de còmics "Optic Nerve". A Tomine se l'ha comparat infinites vegades amb Raymond Carver. Els seus relats són sincers, i els seus personatges t'embolcallen i aconsegueixen transportar-te al seu món. Histories quotidianes que apasionen.
Tomine és, a més, un magnífic dibuixant i un fantàstic narrador. Aplega uns dibuixos ben definits i un bon desenvolupament de la narració gràfica. Sap tallar al moment just i anar enfilant les històries per descubrir-nos als seus personatges.
Els personatges están en constant evolució a cada història, tot i semblar estancats en la seva situació, van a poc a poc endavant (o endarrera) i ens deixen en uns finals en equilibri. No són finals tancats, segur, però tampoc tan oberts com per que el lector es pregunti què passarà. Els finals de Tomine són com llegir un poema, saps que ha canviat alguna cosa, però no pots definir-ho, millor encara, no vols definir-ho. Definitivament una lectura recomenadíssima tant per a lectors de còmics com per a no habituals del medi.
Ara acaba de sortir un altre volum editat per La Cúpula d'històries de Tomine, Sonámbulo y otras historias.

La creació

La creació és
d'entrada, el principi
de la destrucció.

El Contradiscurs

Magistral la conclusió de Joan Tudela a la seva columna del catorze de març a l'Avui. La conclusió és, a més, susceptible d'isolatge. Esdevé, així, gairebé un aforisme d'aquells que tan li agrada d'escriure a en Joan.

Magistral la conclusión de Juan Tudela en su columna del catorce de marzo en el periódico Avui. La conclusión es, además, susceptible de aislamiento. Se torna así, casi un aforismo de los que tanto gusta producir a Tudela.

Franco encapçalava una dictadura i, per tant, comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre els que no són demòcrates. El mal és que pesa més la potència de l'altaveu que la força de la raó.

Franco encabezaba una dictadura y, por tanto, comparar las imposiciones idiomáticas del franquismo con la regulación lingüística de la democracia actual significa, sencillamente, no diferenciar entre una dictadura y una democracia, error gravísimo que sólo pueden cometer los que no son demócratas. Lo malo es que pesa más la potencia del altavoz que la fuerza de la razón.

Podeu gaudir dels aforismes de Tudela al seu llibre "En poques paraules" i pròximament al seu proper llibre amb el que tancarà, de moment, el seu període aforístic.
També en podeu gaudir a

http://www.e-noticies.com/ si hi entreu i aneu baixant, el veureu a la columna de l'esquerra.

Gràcies per llegir.