La terra prohibida

Temps

2008-11-07T11:39:00.002+01:00

Afirmació: Tenia el blog abandonat.

Un es cansa sovint d'aquestes coses.
Ja fa molt de temps que no escric en aquest blog, ni en cap altre.
Per què ara?
De fet no tinc gaire res a dir ara mateix, però em venia de gust recuperar aquest diari electrònic.

Sigui aquest un primer missatge de la nova era.

Live long and prosper.

Post data

2007-03-07T00:18:00.000+01:00

Fa una estona estava escribint un correu electrònic i m'he fixat en una cosa que ja feia temps em rondava pel cap: la necessitat de la post data.
Personalment m'agrada conservar-la com un element amb un toc sentimental. Em recorda el correu de tota la vida. A més, la faig servir com un element que aporta naturalitat i inmediatesa, com quan escrius "ho deixo una estona que he de treure el caldo del foc, ara torno" i segueixes "ja sóc aquí de nou". Quan es obvi que el lector no ha notat el lapse de temps, doncs ho llegeix tot alhora.
La post data, era força útil quan escrivíes amb tinta i t'havies oblidat de dir alguna cosa. El paper és car (bé, ho era) i no s'hi valia a malgastar-lo. Però avui en dia, escrivim en format digital (a vegades ni imprimim) i podem arreglar el text a gust. Tantmateix, la post data era (i és), molt útil per afegir "una nota al marge", un comentari que tingui poca relació amb el cos principal del missatge.

Jo, com que sóc un sentimental, seguiré fent servir la post data. Però envío els correus electrònics sense segell.

Gràcies per llegir.

Poema de nadal

2006-12-21T10:50:00.000+01:00

Aquest és un poema que he escrit per nadal i que dedico a la memòria del meu avi, Francesc Jordan, que va morir fa poc més d'un mes.

La llàgrima escapa
del núvol més fosc
a la finestra closa.

Les absències
també les plora el cel.

I al naixement de fang
es va assecant la molsa,
entre les llums intermitents,
com un xuclar la vida.

La llàgrima
escapa del núvol més fosc
a la galta més vella.

Gràcies per llegir.

2006-10-27T16:08:00.000+02:00

Portava unes setmanes esperant la visita de Benjamin Zephaniah, però a l'últim moment em va fer una mica de mandra anar a veure'l actuar. Tantmateix, com que sabia que era una oprtunitat única vaig fer un esforç i hi vaig anar. La meva xicota tampoc en tenia gaires ganes, tot just va arribar a casa de la feina que ja havia de tornar a marxar, i a veure un poeta, ni més ni menys. Però tots dos estem contents d'haver-hi anat.
La Kathy i la Isabel van introduir el poeta al públic de la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, i després d'un diàleg entre la Kathy i en Benjamin (amb traducció simultània) va començar l'actuació.
El poeta anglès d'origen jamaicà és un autèntic mestre no només de la paraula ans també de l'escenari (a banda de poeta és escriptor de narrativa, teatre, profesor d'arts marcials, cantant i actor, entre moltes altres coses).
L'única cosa que em sap greu és no poder repetir. Es va fer realment molt curt.
Si en voleu saber més visiteu la seva web:

http://www.benjaminzephaniah.com/

Gràcies per llegir.

2006-10-26T17:39:00.000+02:00

Ahir vaig tenir ocasió de sentir per segona vegada recitar Ronny Someck. (La primera fou al passat festival de poesia de Barcelona, al palau de la música). En aquesta ocasió es presentava el llibre Amor pirata, una antologia de l'obra de Someck traduïda al català per Manuel Forcano (el de vermell a la foto).
Així doncs, tots els assistents a l'Espai Mallorca del Carrer del Carme de Barcelona vam poder gaudir de la lectura de dos excel.lents poetes.
Someck té l'estil característic d'alguns dels seus compatriotes, com Iehuda Amikhai. Estil que sovint centra l'atenció en els detalls cotidians per provocar les sensacions. Estil que crea metàfores impensables, de les que indubtablement ha begut el propi Forcano.
Aquí en teniu una mostra.

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera

i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,

és la definició de la paraula àncora:

quan el necessitem, el llancem,

quan no el necessitem, el recollim

i naveguem.

Ronny Someck, Amor Pirata (Traducció de Manuel Forcano)

2006-10-03T23:10:00.000+02:00

En trespúa encara

una dèbil llum

de fusta sana.

Ull famolenc que devora

tota esperança.

Però no el recorda

ningú.

Gràcies per llegir.

2006-09-21T12:52:00.000+02:00

Poesia i Copes
Poesia i copes, amb Rodolfo del Hoyo i David Jiménez. Acte organitzat per l'AELC. A l'Espai Mallorca - Xalar Cafè (Carme, 55 - En Roig, 30 - Barcelona). dimecres, 4 d'octubre del 2006 19:30 hores

Hi esteu tots convidats.

Setembre

2006-09-09T00:56:00.000+02:00

Arriba setembre i acaven les vacances (aparentment). I aquesta vegada sí, s'acomplexen alguns bons propòsits. Qualsevol data és bona per fer-se propòsits, oi?.
Ahir vaig tornar al gimnàs, després de quatre mesos d'absència. La meva panxa incipient m'ho agrairà, però sobretot m'ho agrairan els nervis, suposo.
Ja tenia una mica el mono de Kung fu.

http://personal.telefonica.terra.es/web/hungir/

I avui he acomplert un altre propòsit, he donat sang. No, no, no és tan sorprenent com sembla, ja era donant habitual, jo, el que passa és que feia uns dos anys llargs que no donava i també en tenia ganes (que així renovo una mica la sang), i al sortir de casa aquest matí, a fer un volt, m'he trobat el camió del banc de sang gairebé davant de casa. M'ha agafat un rampell dels meus i m'hi he ficat. I au, ja hi som, ara he de reposar us 450ml. de sang del meu organisme. Que no li passi res al que rebi la sang, jejeje. Us deixo la pàgina del banc de sang per si us voleu informar d'onn seran els camions en els propers dies.

http://www.bancsang.net/ca/index.html

Gràcies per llegir.

El caçador ens ha deixat

2006-09-05T14:06:00.000+02:00

Encara que sembli mentida, poc o molt sempre ens sorprèn la mort d'un personatge conegut (sobretot si mor jove). Ja em va passar amb la Diana de Gales, i ara m'ha tornat a passar amb l'Steve Irwin. En el cas de la Di va ser més aviat sorpresa, no sóc seguidor de la premsa del cor i per tant tampoc no hi estava gaire al cas. La mort de l'Steve, tantmateix, m'ha sorprès i m'ha colpit alhora. A casa erem seguidors del seu programa (aquí emès de manera caòtica). Era un tio carismàtic (tot i que em fa l'efecte que també devia tenir força mala llet) que sabia guanyar-se al públic. Malauradament, la picada d'una rajada (directament al cor) va acabar amb la seva vida als 44 anys.
Llarga vida al caçador de cocodrils.

Nit petarda

2006-09-04T13:00:00.000+02:00

Amb un espectacle ideat especialment per a amenitzar les nits d'estiu, ahir a la plaça de la vila de Santa Coloma de Gramenet, els (o les o el que sigui) inigualables The Chanclettes ens van fer ballar, cantar i riure a tots amb una barreja de cançons de sempre i de números còmics al més pur estil Chanclettes, sense oblidar els karaokes "Abeja maya" o "Me peto a Laura".
Un espectacle petardo, petardo.
Podeu visitar la seva web a http://www.thechanclettes.com/

I si aneu a Tàrrega, els podreu veure el dia 10 de setembre.

Gràcies per llegir.

De Dolle Brouwers

2006-08-20T12:53:00.000+02:00

Amb en Kris i la seva dona, al bar de la cerveseria.

Quan vam decidir que anavem a Bruseles de seguida vaig pensar si seria viable anar de visita a la cerveseria dels Dolle Brouwers (literalment: els cervesers bojos). Primer havia de localitzar el poble on es trobava la fàbrica, Esen (no confondre amb Essen). El primer problema que vaig trobar era que no hi havia tren directe, i el segon, que només obrien dissabte i diumenge. Casualment ens ho haviem fet venir bé per arribar a Bruseles un dissabte, així doncs no quedava més remei que anar-hi el diumenge. Un problema resolt. El transport semblava més complicat, però un mail dels cervesers mateixos em va assegurar que el tren arribava a Diksmuide, població propera (a només 3 quilòmetres, que vam fer caminant, per espant de la noia de l'oficina de turisme). La sort estava de part nostre de nou, doncs a bèlgica, els bitllets de tren costen la meitat durant el cap de setmana (per trajectes d'anada i tornada).
Aquell diumenge ens vam llevar d'hora, vam anar a l'estació i vam comprar els bitllets. Ara només quedava preguntar per quin coi de via passava el tren, doncs hi havia més de vint andanes. Sortosament a la finestreta d'informació t'ho aclaren tot molt bé.
No podia ser, erem al tren (només un quart d'hora després d'haver comprat els bitllets) i teniem dues hores de viatge per endavant. Se'ns va fer curt i tot. El tren era força comfortable i estava bastant buit de gent. Diksmuide es un poble petit, comparat amb les capitals, però amb una plaça central molt maca, com de conte de fades, i atrau turistes bàsicament pel paisatge i per els museus dedicats a la primera guerra mundial, amb trintxeres incloses. Malauradament no vam tenir temps de veure-les. Vam anar cap a Esen a peu, per una carretera que tenia vorera i tot (i nosaltres que pensavem que hauriem de caminar per la vora de la carretera).
A Esen estava tot tancat (era diumenge) i no teniem temps de buscar un restaurant, era la una del migdia i la visita començava a les dues. Sortosament vam trobar un forn (amb colmado) on la botiguera ens va fer uns entrepans de Gouda que "s'hi cagava la vella" i això que no duien tomàquet. Vam tornar a la cerveseria on encara ens quedaven uns tres quarts d'hora perquè obrissin, ens vam acabar els bocates i vam fer fotos a tot arreu. (Fins-hi tot a un mercedes que tenia l'estrella canviada pel símbol de la cerveseria).
A quarts de dues va arribar la mare dels cervesers, ens va pregutar l'idioma i ens va dir que ens obriria per que poguéssim passar i seure (tot i que no obrien fins a les dues). I un cop a dins ens vam dedicar a veure l'album de fotos d'en Kris (el cerveser) i a fer fotos a tot arreu.
A les dues va començar la visita, en anglès. La Noe (la meva xicota) anava fent que si amb el cap, i quan, extranyat, li vaig preguntar si entenia alguna cosa, em va dir, "no, res" jeje, (jo li anava traduïnt).
Després de la visita venia la teca. Un paté boníssim marinat en la pròpia cervesa, i una copeta de cervesa ben tirada. I més, i més, però sense passar-se, que aquesta cervesa és forteta.
La nostra sorpresa va ser majúscula quan demanant la cervesa, la dona d'en Kris ens va sentir parlar entre nosaltres i mentre jo li demanava el que volia en anglès, em diu: "Hablais español?, así mejor" i vem continuar la conversa en catsellà. Resulta que havia viscut vuit anys a Tenerife i parlava español estupendament. La nota casolana la hi va posar un home que de sobte es va aixecar i, amb una veu preciosa i profunda, va començar a cantar una cançó popular local que la mare dels cervesers anava seguint amb el cap i els llavis. "Que bien cantaba el jodío".
En fi, ens ho vem passar molt bé. La única llàstima va ser que no anavem en cotxe, i per tant no vam poder comprar gaires cerveses. Però això no passarà la propera vegada, perquè hi haurà una propera vegada.

Gràcies per llegir.

2006-08-19T10:02:00.000+02:00

La Grand Place (Grotte Markt) de Bruxelles.

Trobar-nos a Bruseles va ser tota una experiència per dues raons ben diferents. D'una banda, semblava impossible que ens trobéssim en un pais que no era el nostre, i se'ns feia estrany que s'hagués acomplert la profecia de feia poc més d'un any quan vam assegurar que un dia aniríem a Bèlgica a visitar la fàbrica dels nostres cervesers preferits. I d'una altra, se'ns feia estrany ser a Bruseles perquè ens hi sentíem com a casa. Vull dir, els edificis eren diferents (més a la parisenca) i els carrers indubtablement més nets i silenciosos (tot i que no hi faltaven les omnipresents caques de gos), però tot i això ens feia la sensació de no haver sortit de casa. Potser el fet que a l'hotel parlessin majoritariament castellà i fins i tot català també hi ajudava, és clar.
De fet, a Bruseles (i a Bèlgica en general) no hi ha gaires turistes si ho comparem amb destins típics com Londres, Roma, Venècia, Florència, Barcelona (uf) i daltres (per no mencionar els destins no europeus). Així que tot i ser-hi, els turistes no eren pas una massa que envaïa la ciutat, sino més aviat una presència gairebé imperceptible, excepte les comprensibles concentracions de personal al voltant de la "Grand Place" o "Grotte Markt" i els carrers circumdants.
Nosaltres no ens vam endinsar en el massiu món dels museus de la capital belga (bé, al de còmic si que hi vaig anar) ans vam preferir gaudir de la ciutat mateixa i dels seus plaers.

Gràcies per llegir.

Bruseles

2006-08-18T10:14:00.000+02:00

La Noemi i jo davant de l'Atomium

Ja fa uns quants dies que la meva xicota i jo vem tornar de les nostres vacances.
Aquest any sí. Hem pogut sortir de casa i després d'un intent frustrat (bàsicament pel preu dels vols) d'anar a Portugal, i de donar moltes voltes a la xarxa buscant destins, hem acabat a Bruseles.
Com se sol dir, "no hay mal que por bien no venga". Coneixent el nostre gust per la bona cervesa belga i pel bon menjar, i el meu interès pel còmic (allà li diuen Bande Desinneé) ens ho hem passat molt bé. Tant, que ja hi volem tornar, però la propera vegada en cotxe, per poder carregar bé de cervesa i formatge, i així fer ruta per tot Bèlgica, que encara hi ha moltes coses que no hem vist.

Al Delirium Café de Bruseles. Tenen una carta d'entre 2000 i 2500 cerveses.

Entre visita i visita ens deixavem caure pel Delirium Café, un local especialitzat en cerveses on qualsevol aficionat al.lucina. I els que no hi son aficionats, doncs també. Tenen una carta d'entre 2000 i 2500 cerveses, depenent de l'època i la disponibilitat.

Ho deixo aquí per ara. Més endavant ja us explicaré la nostra visita a la fàbrica del Dolle Brouwers (els cervesers bojos).

Gràcies per llegir.

Destriar

2006-07-06T17:57:00.000+02:00

Sembrar les ombres
amb els dubtes. Superar
les indagacions incertes
en un tronar
d'esperit inestable.
I destriar les paraules.
I destriar sempre en silenci les paraules.
Retornar a l'origen.
I destriar en silenci les paraules.

Gràcies per llegir.

La mejor delantera del mundo,

2006-06-13T18:39:00.000+02:00

o eso dicen los del Media Markt.

Pues aquí, celebrando el cumpleaños de Cesc, y viendo el vídeo de la obra.

Doncs aquí, celebrant el natalici d'en Cesc, i veient el vídeo de l'obra.

Semàntiques de fugida, poema 5

2006-05-22T10:06:00.000+02:00

Paz’l

Barcelona pot ser el paradís
d’un segle XX extint.
Deconstruït en centenars de formes
d’un caleidoscopi. El caminant
sorprèn en cada cantonada
una peça nova, distinta,
del trencadís.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 4

2006-05-12T16:32:00.000+02:00

Foscars

Els records
com veus a les parets,
inútils les llums
a la penombra. Renego
d’obrir els ulls,
com els nens s’amaguen

rera la mà, invisibles.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 3

2006-05-04T10:11:00.000+02:00

La Tempesta

D’un núvol el brogit
sobtat perdura
als últims versos
d’un Shakespeare traduït
de qualsevol manera.
Un vibratto constant.
Com crepitar de foc primer,
després, com si s’enfonsés
la llar.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 2

2006-05-02T10:39:00.002+02:00

Dreceres

No era difícil apagar
les llums del món.
Escoltar les notes tristes
allargar-se en planys
profunds.
Però calia saber,
que el camí traçat
és només un
camí.

Si escollir era part del joc,
(si n'era part)
no importa.

Gràcies per llegir.

Semàntiques de fugida, poema 1

2006-04-29T15:39:00.001+02:00

Implacable,
s’ha endut humides les paraules
del llibre clos,
de l’acte breu.

Recordar.
L’intens silenci de la pluja.

Gràcies per llegir.

Semàntiques ja és al carrer

2006-04-25T02:19:00.000+02:00

Amics i amigues, Semàntiques de fugida ja està publicat. Amb molts errors, però publicat.
El vam presentar dimecres passat a la biblioteca central de Santa Coloma de Gramenet i va ser al.lucinant. Entenc que hi hagi escriptors als que no els agradi tot això, però jo no me'n puc estar de gaudir enormement parlant a la gent i llegint-los poemes. Hi va anar molta gent, i com que els exemplars es repartien gratuitament, doncs em vaig inflar a signar plaquettes.
Tot plegat molt divertit.

Com que no tothom pot venir a recollir un exemplar, aniré penjant els 1 3 poemes que componen el recull aquí, al blog.

podeu recollir plaquettes de franc a

PASCSA, SA Carrer d'Amèrica, 23 - Santa Coloma de Gramenet - 08921 - Barcelona
Tel. 93 391 01 61

Gràcies per llegir.

C-58

2006-04-15T10:44:00.000+02:00

Viure
és com anar a 120 per l'autopista
buscant
la C-58,
una sortida a la dreta
anunciada massa tard.
No t'equivoquis,
pots acabar perdut al laberint
de carrers i blocs
de Ciutat Badia, i corre
el temps. Es va fent fosc.
I arribes massa tard
a casa.

Gràcies per llegir.

Tres haikus al voltant del Kung-fu

2006-04-06T23:33:00.000+02:00

Ping xoi metàlic
al pit la sang calenta.
A la nit, ombres

Dansa de sabres,
molins d'acer que tallen
l'aire, la carn.

Arma d'un déu,
la dalla de la mort,
cavalls de guerra.

Gràcies per llegir.

visiteu http://personal.telefonica.terra.es/web/hungir/html/inicio.htm

Cliqueu per engrandir

2006-04-04T15:00:00.000+02:00

Tres Haikus

2006-04-03T11:43:00.000+02:00

Si la mossego
m'inquieta amb el monòleg
ser, o no sé

No hi ha algoritmes
per dibuixar el món
tenim paraules

L'ocell s'enlaira
arpeja el cel la branca,
la neu aterra

Gràcies per llegir

Rubia de verano

2006-03-27T23:51:00.000+02:00

Correu, correu,
correu a la vostra botiga de còmics o biblioteca més propera i feu-vos amb aquest còmic.
Rubia de verano d'Adrian Tomine recopila quatre histories de la seva sèrie de còmics "Optic Nerve". A Tomine se l'ha comparat infinites vegades amb Raymond Carver. Els seus relats són sincers, i els seus personatges t'embolcallen i aconsegueixen transportar-te al seu món. Histories quotidianes que apasionen.
Tomine és, a més, un magnífic dibuixant i un fantàstic narrador. Aplega uns dibuixos ben definits i un bon desenvolupament de la narració gràfica. Sap tallar al moment just i anar enfilant les històries per descubrir-nos als seus personatges.
Els personatges están en constant evolució a cada història, tot i semblar estancats en la seva situació, van a poc a poc endavant (o endarrera) i ens deixen en uns finals en equilibri. No són finals tancats, segur, però tampoc tan oberts com per que el lector es pregunti què passarà. Els finals de Tomine són com llegir un poema, saps que ha canviat alguna cosa, però no pots definir-ho, millor encara, no vols definir-ho. Definitivament una lectura recomenadíssima tant per a lectors de còmics com per a no habituals del medi.
Ara acaba de sortir un altre volum editat per La Cúpula d'històries de Tomine, Sonámbulo y otras historias.

La creació

2006-03-24T12:39:00.000+01:00

La creació és
d'entrada, el principi
de la destrucció.

El Contradiscurs

2006-03-24T12:30:00.000+01:00

Magistral la conclusió de Joan Tudela a la seva columna del catorze de març a l'Avui. La conclusió és, a més, susceptible d'isolatge. Esdevé, així, gairebé un aforisme d'aquells que tan li agrada d'escriure a en Joan.

Magistral la conclusión de Juan Tudela en su columna del catorce de marzo en el periódico Avui. La conclusión es, además, susceptible de aislamiento. Se torna así, casi un aforismo de los que tanto gusta producir a Tudela.

Franco encapçalava una dictadura i, per tant, comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre els que no són demòcrates. El mal és que pesa més la potència de l'altaveu que la força de la raó.

Franco encabezaba una dictadura y, por tanto, comparar las imposiciones idiomáticas del franquismo con la regulación lingüística de la democracia actual significa, sencillamente, no diferenciar entre una dictadura y una democracia, error gravísimo que sólo pueden cometer los que no son demócratas. Lo malo es que pesa más la potencia del altavoz que la fuerza de la razón.

Podeu gaudir dels aforismes de Tudela al seu llibre "En poques paraules" i pròximament al seu proper llibre amb el que tancarà, de moment, el seu període aforístic.
També en podeu gaudir a

http://www.e-noticies.com/ si hi entreu i aneu baixant, el veureu a la columna de l'esquerra.

Gràcies per llegir.

The Strenuous Life

2005-09-16T19:15:00.000+02:00

Sweet and sour. The taste of the amber beer fills my head while the smoke clouds the smell of the fermented beverage. Sour clouds like the red tears of the woman dehumanised under the hammer of the executioner, that pounds. A bell [sic.] that echoes: murderer… murderer… murderer.
Walking towards the sunset the streets get narrower. A bit of history in every corner, blood on every stone.
The story of humankind is a story of struggle, a tale of unrest. The search for freedom is essential (if anything is) to human nature. Step by step the struggle of so many women from every age and every part of the world to get small conquests, small parts of the kingdom of freedom was a fact even before the true arise of the ideological and social revolutions of the sixties.
In 1909, in Barcelona, Francesca Bonnemaison created the Biblioteca de la Dona, which a year later became the Institut de cultura i biblioteca popular de la Dona.
Nowadays, that iniciative has widened its scope and the institution has become a center for the culture of women. A battlefront that fights for real women with real problems. Far from any intellectual digression their war is down to earth.
The megalithical reconstruction and redefinition of our culture as human beings took a run up during the sixties, and is still on. Nowadays the war is fought at two different fronts. On the one hand an immediate fight for the rights of women. A legal and educational effort to provide effective equality and to correct the faultlines of the system.
On the other hand, the ideological fight intends to redefine roles and identities.
During the late XXth century a bookshop in Barcelona, La Sal, contributed to the effort of creating a culture of the woman and for the woman. La Sal was in Lladó street. A small street in the old part of Barcelona. This position of concealment was not an obstacle for those who disagreed with the method and the objective. Up to four times was the shop set on fire. The harsh survival conditions were unbearable, and La Sal ended up closing its doors forever not before moving to another place. In 1991 a bookshop named Pròleg took over from the efforts of La Sal.
My steps take me now to Dagueria street where in its number 13th one can find the only bookshop in Barcelona entirely devoted to women. Literary workshops, seminars, presentation of books, conferences, debate groups and literary gatherings take place in a cosy environment. –it is a matter of providing women (and those men who want to come) with a comfortable place to share experiences, a place they can feel their own- tells me the woman in charge of the place. The name of the shop seems providential to me. She confirms my feeling explaining why they chose Pròleg for the name.
Pròleg, a foreword, is like a new beginning. The shop wants to be the threshold of a new way of seeing life. As the foreword in a book that appeals to you, so does the bookshop.
To create an identity for oneself, a notion of woman not universal but constructed from each one’s experiences, feelings and needs.
Ultimate freedom should come from self-conscience and self-definition. It is not a matter of finding and redefining the role of women as a universal need, as a universal experience. For they are not universal. It is a matter of finding a role for every person.
Women, must fight together. Strength in numbers.
Let’s rephrase it. People. People should fight together against any form of oppression. To be free means to be what you choose (be it the housewife or the entrepreneur).
I hope for the moment when an article like this would have never been written. When man and woman remain as mere descriptions, not definitions. When each and everyone of us would be a collage of hopes and thoughts and needs. Not a victim of a self-designated superior power. The moment of true equivalence. Call me Utopian if you like, for I may be one. I prefer, dreaming, even in vain, than despair.

CENTRE FRANCESCA BONNEMAISON
C/ Sant Pere més baix, 7 (08003) BARCELONA
Tlf. 934 022 762 www.diba.es/dona

LLIBRERIA PRÒLEG
C/ Dagueria, 13 (08002) BARCELONA
Tlf. 933 192 425 www.mallorcaweb.net/proleg

The Mirror Paradox

2005-02-24T12:23:00.000+01:00

Imagine, just for a moment, that you create a setting for a film. You get some costumes and dress the actors with them. Then you invite some friends into the setting to show them what a fabulous culture you have just discovered. It should not require a tremendous effort of imagination, as it is the situation Edward Said proposed (more or less) in his well known work Orientalism, and elaborated later on in several articles. The problem is, (if one looks, as Said used to, for practical applicability), that it is not always easy to detach ourselves from the constructs of our cultural background. Some critical view is advised. When it comes to reformulating oneself ideas, the complete deletion of existing ones and input of new ones in blank files is not recommended. The perspective could be lost and one risks nihilism or even worse. Amalgamating new currents of thought or new points of view about life with the ones you already possess (and of course making due readjustments) will probably bring a better knowledge about the environment (be it close or far). In that sense, if you imagine the world as a complex matrix of labels, a huge amount of metal panels hanging in the void, you would have depicted a static and unchanging world. The amalgamating solution allows you to devise a matrix of labels, but instead of metal panels, post it note labels should be used. The difference? With post it notes one can just change or readjust what has been written on it. "Voilà".
But, what happens if "the Other" chooses to respond to the intrusion (that artificial creation of a notion of the Other) with unusual methods? That is to say, instead of confronting that artificial notion and try and convince the conceptualizer of that image that it is wrong, that it should be corrected (or readjusted), that cunning Other puts a mirror in front of the conceptualizer, convincing him that the image his preconceptions have created, is real.
Can we transfer this into a down to earth situation? Yes, of course. Nowadays, an incredible amount of far-east concepts about life are coming to western culture and tend to be systematically swallowed by western individuals. The western individual has been convinced by the Other that the exotic image western people had from eastern people was completely right. The same way there are "Toreros" and "Folclóricas" in Spain but not all Spanish people are such, not all eastern people are shaping their houses according to Feng shui or getting up early to do some Tai-chi. In the case of the Japanese, ‘it is "a truth universally acknowledged" (I’m quoting. Thanks Jane) that they all are hyper-polite people who follow a strict honor code’. Sure, have you known any? Just because their actions fit into some of our labels does not mean action-intention and label are well matched. Human beings, just human beings.
Needless to say that this is not exclusive of oriental people. Most cultures have their own stereotypes to offer to the market, while others are too busy with survival.

Please, I want to be a fanatic, Sir

2004-12-03T23:57:00.000+01:00

Death is the only truth of life. We can see it everywhere. We can feel it, sense it, even smell it and, ultimately, experience it.
I know the end (let us assume it is the End), and I know the beginning. Now I’m tired of waiting, watching, worrying, wondering, wandering. And whispering to the life. Am I the rain? or the butterfly? I could even be a tiny molecule impelled by their vibrations. Am I the storm, or a whole ecosystem of knowledge and ignorance?
"I would like to be a fanatic, sir. To assume a truth, a clear path. I want to bear the flag of mindless illumination and blow the horn to call vast marching hordes of ignorance, and happiness".
"But lad, when you bit the apple, you have to eat it whole. The quest for one’s own path is part of the fun of life. By the way. Don’t forget to plant the seed for another tree. The one that comes behind you, may need an apple too".